A Batet hi havia una casa on se sentia por durant les nits. Oïen un catatric-cata-trac estrany, com si fos de ferros o llaunes que es rosseguessin per les parets. A voltes passava alguna nit sense sentir-se res, a voltes casi tota la nit se sentia fressa, però la cançó enfadosa no parava mai; de dies no sentien res, ni veien res d’extraordinari, tot estava en calma.  Això va alarmar de valent a la família. Al cap d’alguns dies començà a córrer la nova pel veïnat, hi anaren los veïns i també alarmats feien comentaris estupendos. A la fi tot el poble n’estigué enterat i el Sr. rector hi anà a beneir la casa,

però la por continuà del mateix modo després de la benedicció. L’espant d’aquella família anava augmentant de tal manera que el vell, un home grandassàs i robust com Sant Cristòfol, que passava pel renegaire més gros de l’en- contrada, cessà de renegar, se n’anà a confessar i es convertí amb gran estranyesa i admiració de la família i dels veïns, que el vegeren canviar de vida com si temés un càstig de Déu pels grans escàndols que donava blasfemant. Però la por no cessava i el catatric-catatrac de ferros i llaunes se sentia de la mateixa manera,arribant fins a l’extrem que els mateixos veïns i

 tots els del poble cregueren que es tractava d’una cosa sobrenatural, de l’altre món, precursora d’algun càstig terrible. La por la sentia tothom qui volia sentir-la; no hi havia més que anar a la casa al cap d’una estona de ser fosc, escoltar una petita estona, i el catatric-catatrac fatídic s’oïa de seguida sense que ningú arribés a esbrinar la causa. D’una part se murmurava d’en Banyeta, com si volgués provar d’acabar la paciència d’aquella família, fent- la enrabiar i despitar, però ja es veia amb el canvi de vi- da de l’avi, que si era aixís, el diable les coses li havien eixit al revés. No podia ser sinó una ànima en pena, algun dels avantpassats de la casa que necessités auxili des del Purgatori, un avís del Cel pels renecs de l’avi. Se feren tots els comentaris imaginables, s’apuraren tots els medis i a la fi l’alcalde del poble ho comunicà al cabo de sometent d’Olot. Aquest s’oferí per anar-hi i experimentar per si ma- teix aquest misteri, ja que a voltes aquestos assumptos estranys solen tenir relacions amb lladres. Hi arribà el so- metent amb les precaucions degudes, enrotllà la casa i començà d’examinar tots els punts sense fer fressa, però de seguida s’oí el famós catatric-catatrac que causava el terror de la família i de tot el poble.

No hi havia res a fer, no es veia res, sols s’oïa la fressa terrible que a voltes ressonava per tota la casa. Fadigat lo somatent, ja desenganyat per creure que es tractava de coses de l’altre món, havia transcorregut mitja nit sense donar resultat totes les investigacions practicades. Llavors determinà tornar-se’n a Olot, però a un dels armats se li acudí la idea de pujar al cim d’un llorer adossat a la casa, i qual brancatge espès passava de la teula- da. Allà estigué una estona observant, quan de sobte féu un crit estrident: -Ja la tinc, ja la tinc- exclamà. Aquest vegé a la mateixa por, com si diguéssim en persona, la mateixa causa, el gran misteri, que marejava a tot el poble i tornà la tranquil·litat a la família transtornada.

Eren dues rates xameneres baixant de la teulada, i ficant-se al graner per una finestra destartalada i pujant del graner a la teulada pel mateix conducte. El conducte era un filferro embullat, que es blincava al pes de les rates i al blincar-se donava empenta a una llauna vella que es balandrejava d’un costat i d’un altre, tocant a la paret i al filferro.

La proximitat de la finestra oberta es prestava per una espècie d’eco que donava dintre el graner, retrunyint per tota la casa. Heus aquí la cèlebre por que terminà per casualitat amb l’arribada del sometent. Amb això cal dir que una pe- tita causa, sobretot quan és desconeguda, pot produir grans efectes; aquesta ocasionà la conversió del vell renegaire, que a més dels escàndols que donava, feia mal- bé la llengua catalana.